Autor: Miquel de Paladella.
“Dóna-li un peix a una persona i menjarà avui. Ensenya-li a pescar i menjarà la resta de la seva vida”. Aquest proverbi xinès és ben conegut i intenta il·lustrar la necessitat d'invertir en educació com a eina contra la pobresa davant de la temptació assistencialista. La idea és bonica pel simple i la clara que és. El problema és que no és útil.
Un podria decidir ensenyar algú a pescar, però aquesta decisió assumiria moltes coses que podrien no ser necessàriament certes. Assumiria que la persona no sap pescar i per això no pesca; que hi ha peixos al riu o al mar; que els peixos que pot pescar són bons; que podrà vendre'ls en un mercat proper ia un preu que cobreixi les despeses i generi un excedent per viure; que la legislació local li permetrà pescar allà on és i vendre el que pesca; que no hi ha granges de peixos per la zona que venguin peix molt més barat perquè és més barat produir-los; que el mercat apreciï i pagui el cost extra del peix artesanal; que tingui accés a crèdit per comprar els instruments i els esquers necessaris per pescar, mantenir-lo i vendre'l; que estarà sempre sa per poder anar cada dia a pescar i vendre; que la persona es vulgui dedicar a la pesca; etc. Ah, i que tot això no canviï (cosa que sabem és impossible).
Hi ha tants factors a tenir en compte, que ensenyar a pescar amb tota la bona intenció del món, pot ser fútil, o peor encara, contraproduent.
Les intervencions que fan que la persona aconsegueixi sortir de la pobresa, sàpiga adaptar-se a condicions canviants, sigui resilient davant de tanta incertesa i trobi un context favorable a la seva activitat econòmica, requereixen una comprensió profunda del panorama general, per exemple, dels diferents components del sistema i les seves relacions a què necessiten respondre i afectar.
Aquest pensament de “panorama general” també s'anomena “systems thinking” o pensament sistèmic.
La majoria de nosaltres hem après i pensem en marcs lògics. Per això fem plans amb metes clares i activitats que generaran uns resultats esperats. Entenem instintivament que gairebé tot es pot planificar mitjançant la comprensió de les causes i els efectes lineals. Per a problemes amb alts nivells de certesa, aquest enfocament és molt útil. Però la realitat avui dia, i més encara des de la pandèmia, és una altra.
La incertesa i la complexitat és tan gran que predir el futur avui dia és gairebé impossible. El que podem fer és analitzar de manera sistèmica per què passen les coses, i així ser una mica més eficients generant canvis. Podem entendre com funciona un sistema, perquè genera aquests problemes, amb quin propòsit va ser creat, quines relacions de poder ha teixit, com circulen els recursos... Només així podrem començar a apropar-nos a resoldre problemes socials i ambientals. Aquesta és la meva obsessió des de fa alguns anys, des que vam començar a veure a UpSocial que algunes intervencions meravelloses no ens donaven els resultats esperats.
No qüestiono que potser caldrà ensenyar persones a pescar. Només crec que, prèviament, hauríem d'intentar entendre la complexitat del sistema de subsistència i identificar la intervenció (o el mix d'intervencions) que creen millors oportunitats.